Poema d'Antonio Machado La Saeta

Aprofito la llibertat d'aquest blog per posar un dels poemes que de petit em van impactar més. Recordo que la meva mare me'l va llegir un diumenge perquè havia trobat un llibre que feia anys que no trobava al despatx... jo al principi no el vaig entendre però després, quan la meva mare em va explicar tot el ritual de Setmana Santa i el què significa sobretot a Andalusía, no sé, però em vaig emocionar. A més, ma mare sap tocar la fibra i després em va posar la versió que Serrat va fer d'aquest poema.
Avui, amb una mica més de coneixement del tema, puc apreciar la bellesa d'aquest poema i com reflecteix el sentiment de la gent creient en aquesta època de l'any. I malgrat no ser creient, aprecio amb igual força la bellesa d'aquest poema...



La saeta

¡Oh, la saeta, el cantar
al Cristo de los gitanos,
siempre con sangre en las manos,
siempre por desenclavar!
¡Cantar del pueblo andaluz,
que todas las primaveras
anda pidiendo escaleras
para subir a la cruz!
¡Cantar de la tierra mía,
que echa flores
al Jesús de la agonía,
y es la fe de mis mayores!
¡Oh, no eres tú mi cantar!
¡No puedo cantar, ni quiero
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en el mar