Veronika decideix morir

">

L’escriptor brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947) va escriure aquesta obra amb dues finalitats. Per una part, explicar els sentiments i les situacions que poden portar a una persona al suïcidi i, per altra banda, relatar com va ser el seu internament durant dos anys en un psiquiàtric però utilitzant el personatge protagonista de la novel·la, Veronika.

Veronika decideix morir perquè la vida ja no li aporta res i creu que ja ho ha viscut tot. Per això, quan, després de mesos planejant la seva mort aconsegueix quatre capses de somnífers, no dubta en estirar-se al llit i empassar-se’ls.
Però el seu intent de suïcidi resulta fallit i es desperta a Villete, “el més famós i temut manicomi” d’Eslovènia. Ben aviat, però, veurà que el manicomi amaga molts secrets, com falsos dements que aprofiten l’anarquia que proporciona una centre de bojos per expressar les seves idees amb llibertat o un director amb uns mètodes de curació molt alternatius...

Personalment crec que el llibre té un principi fabulós però mica en mica el relat va resultant avorrit i, sobretot, previsible. Les primeres vint-i-cinc pàgines, quan Veronika estirada al llit espera la mort estan molt ben escrites i aconsegueixen que t’identifiquis amb ella. El fet que pugis comprendre els seus sentiments és, de fet, la clau que t’enganxa en aquesta primera part del llibre, que tracta d’un problema que afecta a quasi tots els humans; la por a l’avorriment i la soledat. Veronika ja ho ha viscut tot, està avorrida i cansada d’una vida que no li aporta res i, mentre uns altres anirien en busca de noves aventures, ella decideix morir, la solució més ràpida i de ben segur, més efectiva.
Però tal i com ja he explicat, aquest principi espectacular i colpidor queda aigualit per una trama que intenta ser misteriosa i no ho aconsegueix i uns plantejaments filosòfics i ètics – els dels diferents pacients de Villete – que no resulten massa interessants.
Si Paulo Coelho hagués deixat morir Veronika quan ella ho intentà, de ben segur ens trobaríem davant un dels relats curts més bonics de la història.

“Ella es considerava una persona completament normal. Havia decidit morir per dues raons molt senzilles (...) La primera raó era que en la seva vida tota era igual i, un cop passada la joventut, tot és decadència, la vellesa comença a deixar marques irreversibles, arriben les malalties, els amics se’n van (...). La segona raó era més filosòfica: la Veronika llegia els diaris, mirava la televisió i estava al corrent del que passava al món. Tot anava malament i ella no podia fer res per solucionar aquella situació – cosa que li donava una sensació d’inutilitat total”