Gèneres informatius i interpretatius en premsa

Què ha significat per mi aquest blog? Què pot significar?

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 20 May 2005 08:40:00 +0000

Aquest blog m’ha servit per endinsar-me per primer cop a Internet a un nivell més enllà de l’usuari que només busca informació o mira pàgines per pur entreteniment. La veritat és que no m’ha desagradat l’experiència però també l’hagués disfrutat més si hagués tingut més temps per dedicar-me amb tranqui·litat al blog. Malauradament, els nombrosos treballs de la carrera no m’han permés dedicar-li tot el temps que volia.
Amb la construcció d’aquest blog i la visita d’altres blogs per la xarxa he conegut tot aquest nou univers format per usuaris de la xarxa que aporten el seu gra de sorra al gran mercat de la comunicació amb notícies, opinions i comentaris propis. Per tot això puc corroborar que, tal i com afirmen, el blog està avançant i serà el “cinquè poder”. I és que la llibertat que ofereix la xarxa per publicar és indiscutible i, encara més important pels temps que corren, barata. Només amb un ordinador amb connexió internet ja pots exposar les teves idees arreu del món i crec que això, utilitzat sempre de manera correcta, és una gran eina a favor de la comunicació. Cal assenyalar, però, que aquest apropament que permet la xarxa s’ha de saber utilitzar en benefici de TOTA la societat i no només en benefici dels més rics que controls els mass media.
En relació amb aquest aspecte de diversitat dins la xarxa, gràcies al blog també he conegut la pàgina de nodo50. Aquesta pàgina, tal i com ja he explicat en un arttcle, m’ha sorprès perquè tracta amb seriositat temes socials i des d’una perspectiva totalment diferent a la que ens venen els principals mitjans de comunicació.

El futur d’aquest blog el desconec, potser me n’oblidaré per sempre o potser m’hi enganxaré, li canviaré el nom i així deixarà de ser un simple “blog-fet-per-assignatura-universitària”. Amb tot, tan si el continuu com si no ho faig, aquest blog ja m’ha ensenyat la il·lusió que fa veure quelcom publicat, encara que sigui en format digital, i saber que alguna personeta d’aquesta gran món algun dia podrà llegir els meus escrits. NO és que un blog m’animi a continuar estudiant periodisme, evidentment hi ha moltes més raons, però sí que gratifica veure que el treball que he realitzat ha traspassat les barreres purament acadèmiques.

A continuació agregaré una sèrie de links dels meus companys de classe que em semblen molt interessants:

http://unrayodesol.blogia.com
http://surferoperiodistes.blogspot.com
http://segueixlallum.blogia.com
http://rosertollpifarre.blogspot.com
http://monartistic.blogia.com
http://beti.blogia.com
http://willy_tdb.blogia.com
http://zaldua.bitacoras.com

Corrupció als mitjans de comunicació?

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 20 May 2005 08:38:00 +0000

En aquest primer any de l’assignatura de Periodisme els professors ens han fet arribar a una sèrie de conclusions no gens esperançadores, però necessàries de conéixer, sobre el paper del periodista en l’actualitat.
Tal i com ens han ensenyat, en els últims trenta anys el periodista ha deixat de tenir capacitat de decisió empresarial, status social i ha entrat dins una espiral de precarietat laboral. Tot això es deu a la gran fussió d’empreses de la comunicació i a la seva diversificació en diferents sectors, la qual cosa ens obligarà a treballar ràpid i malament.
I davant aquesta expectativa jo penso: “ Cap on avançarà la solució actua? Hi ha solució?”
Jo no tinc la resposta a això perquè no sóc un gran coneixerdor del mercat laboral comunicatiu però tot sembla indicar que no perquè estem submergits en ple capitalisme.

El segon tema que m’agradaria tractar és la corrupció que hi ha en els mitjans de comunicació espanyols. Aquests dies estudiant Estructura de la comunicació de Masses II he comprovat com Kiss Fm , Onda Cero, Prisa, Onda Rambla, Planeta, ... són protagonistes d’empreses passant d’unes a altres mans, “dards enverinats” de Telefónica a Planeta, milions d’euros d’un costat a l’altre, emisores clausurades, plans pilot que es queden a l’aire...
En definitiva, i sobretot en ràdio, els mitjans de comunicació es troben en un descontrol total fruit d’una legislació antiga i d’un control inexistent per part del govern.
Tot això, evidentment, també té les seves repercusions negatives envers els periodistes perquè... per exemple...com es pot sentir un periodista sabent que treballa en una emissora que pot ser cancelada en qualsevol moment?

No sé, són moltes preguntes i les respostes jo no les conec. I la veritat és que no tinc unes expectatives inmenses amb aquesta carrera ni sóc de la gent que des dels 5 anys vol ser periodista. Amb això vull dir que si per mi ja resulta molest comprovar com està el món dels periodistes a Espanya suposo que per gent que té grans plans de futur en el sector aquest sentiment d’impoténcia davant tanta corrupció deu ser encara molt més fort... què podrem fer?

Romance de la Luna, Luna

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 20 May 2005 02:06:00 +0000

Aquest poema de Federico García Lorca el vaig llegir fa molts anys per un treball del col·le i em va agradar molt. És molt trist però també molt bell... quina pena que Federico García Lorca no pogués oferir-nos poemes per culpa d'un afussellament injust que va acabar amb un dels millors poetes espanyols. =(

.

ROMANCE DE LA LUNA, LUNA
A Conchita García Lorca

La luna vino a la fragua
con su polisón de nardos.
El niño la mira, mira.
El niño la está mirando.
En el aire conmovido
mueve la luna sus brazos
y enseña, lúbrica y pura,
sus senos de duro estaño.
Huye luna, luna, luna.
Si vinieran los gitanos,
harían con tu corazón
collares y anillos blancos.
Niño, déjame que baile.
Cuando vengan los gitanos,
te encontrarán sobre el yunque
con los ojillos cerrados.
Huye luna, luna, luna,q
ue ya siento sus caballos.
Niño, déjame, no pises
mi blancor almidonado.
El jinete se acercaba
tocando el tambor del llano.
Dentro de la fragua el niño,
tiene los ojos cerrados.
Por el olivar venían,
bronce y sueño, los gitanos.
Las cabezas levantadas
y los ojos entornados.
Cómo canta la zumaya,
¡ay, cómo canta en el árbol!
Por el cielo va la luna
con un niño de la mano.
Dentro de la fragua lloran,
dando gritos, los gitanos.
El aire la vela, vela.
El aire la está velando.

Acid House d'Irvine Welsh

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 20 May 2005 02:03:00 +0000

El polèmic i transgressor escriptor Irvine Welsh aplega en aquest llibre diferents relats i una novel·la curta, “El listillo”. L’autor de Transpotting explica a través dels diferents relats la situació de diferents personatges marginals i, en la majoria dels casos, infeliços.

.

Els contes, tot i que en alguns casos tenen un desenllaç surrealista, descriuen molt bé la situació de tots els seus protagonistes, que en la majoria dels casos són joves sense futur submergits en el món de la droga. Les històries, tot i tenir un mínim comú denominador que seria el protagonista masculí i yonkie, són d’allò més variades i toquen tots els gèneres, des de la comèdia fins al drama.
Una de les històries més sorprenents és la d’un jove a qui, en tan sols tres dies, els seus pares el fan fora de casa, la seva nòvia el deixa i també perd la feina. Com que no troba solució al problema i es rebolca en la seva desgràcia, Déu decideix parlar amb ell i convertir-lo en mosca.
Un altre relat, en aquest cas trist, és el d’un ex-heroinòman que arriba a Amsterdamm i, només per diversió, li roba un vell cambrer la seva amant, la protituta Chrissie.

Irvine Welsh escriu de manera clara, senzilla i sense embuts. No utilitza grans metàfores ni complicades estructures sintàctiques. I tampoc s’amaga en aquesta suposada intel·lectualitat i elit que tants escriptors usen per escriure llibres que, a més de no tenir gràcia, no entén ningú.
Amb tot, Welsh explica històries precioses que, pel seu intencionat imperfeccionisme, descriu la realitat tal i com és, imperfecta i molt, molt llunyana als contes de fades. A més, reflecteix perfectament el món de les drogues i les relacions humanes que s’hi estableixen, basades únicament en l’interès propi. Per dir la veritat, en alguns casos m’he sentit com la versió políticament correcte dels personatges protagonistes dels seus contes perquè alguns dels meus “amics” no s’allunyen gaire d’aquesta marginalitat i de la falta d’interès per a tot que provoquen les drogues i la festa.

“Yo elegí no elegir la vida, yo elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones cuando hay heroína” – Transpotting -

Nodo50

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 20 May 2005 01:56:00 +0000

Nodo50 és un site d'internet creada per "un ampli espetre de la esquerra política i social" com grups ecologistes, feministes, sindicalistes, associacions en defensa de la democràcia i l'educació i grups antiglobalització entre d'altres.
Nodo50 s'autoanomenta un "projecte autònom de contrainformació telemàtica orientat als moviments socials" capaç de proporcionar serveis informàtics a persones i grups d'esquerra. La site, a més, també s'identifica com a un centre de veus "antagonistes i alternatives" al mercat informatiu i polític actual.

El seu paper a la xarxa és el de contrainformar, i aquesta paraula es tradueix en: "Treballar per legitimar els discursos insurgents que s'enfronten al pensament únic neoliberal, destruir el mite de l'objectivitat, servir d'altaveu dels moviments socials, donar paraula a qui calla per la falta d'oportunitats a parlar, combrate el soroll en forma de música dels grans gegants mediàtics". A més, contrainformar també consisteix en aconseguir els mitjans suficients per poder-te fer escoltar, trencar el monopoli informatiu i trencar "l'atomitzacio que el capitalisme global està generant".
En definitiva, contrainformar significa lluitar contra el sistema actual d'occident basat en el liberalisme en tots els sectors, la globalització cultural i la manca de llibertat editorial.

Amb aquest objectiu, Nodo50 elabora notícies i reportatges que ens permeten mirar la realitat des d'una altra perspectiva. Aquests treballs són fets per les diferents organitzacions i pàgines web que col·laboren amb la pàgina i tracten notícies de tipus social com pot ser la vaga de miners a Bolívia, la persecussió que les poblacions indígenes està patint a Mèxic o els resultats de l'estudi sobre la igualtat entre homes i dones realitzat pel Fòrum econòmic mundial. En conjunt, la pàgina presenta 20 reportatges inicials que en molts casos són links a altres pàgines i aquests 20 reportatges inicials es poden ampliar al seu arxiu de notícies.

Nodo50 és una "agèndia de notícies" del tot atípica si es té en compte el mercat informatiu actual, regit pels interessos econòmics. De fet, els 10 treballadors de la web afirmen no estar ni remunerats de moment. M'ha agradat conèixer una pàgina diferent des d'on pots veure el món des d'una altra perspectiva, que a més, s'apropa a la meva forma de veure el món. A més, també m'ha sorprès el to seriós i informatiu dels articles perquè abans de visitar la pàgina tenia la impressió que seria una site més de propaganda, com la revista comunista "La verdad" que et venen pels carrers, que no d'informació. En definitiva, www.nodo50.org m'ha sorprés en tots els aspectes pels temes que tracta i el tractament informatiu i seriós que en fa. A més, és un exemple que el periodisme d'anys enrere, fruit de l'autogestió i la creació d'empreses pels propis periodistes encara és possible.

Veronika decideix morir

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Thu, 19 May 2005 17:33:00 +0000

L’escriptor brasiler Paulo Coelho (Rio de Janeiro, 1947) va escriure aquesta obra amb dues finalitats. Per una part, explicar els sentiments i les situacions que poden portar a una persona al suïcidi i, per altra banda, relatar com va ser el seu internament durant dos anys en un psiquiàtric però utilitzant el personatge protagonista de la novel·la, Veronika.

Veronika decideix morir perquè la vida ja no li aporta res i creu que ja ho ha viscut tot. Per això, quan, després de mesos planejant la seva mort aconsegueix quatre capses de somnífers, no dubta en estirar-se al llit i empassar-se’ls.
Però el seu intent de suïcidi resulta fallit i es desperta a Villete, “el més famós i temut manicomi” d’Eslovènia. Ben aviat, però, veurà que el manicomi amaga molts secrets, com falsos dements que aprofiten l’anarquia que proporciona una centre de bojos per expressar les seves idees amb llibertat o un director amb uns mètodes de curació molt alternatius...

Personalment crec que el llibre té un principi fabulós però mica en mica el relat va resultant avorrit i, sobretot, previsible. Les primeres vint-i-cinc pàgines, quan Veronika estirada al llit espera la mort estan molt ben escrites i aconsegueixen que t’identifiquis amb ella. El fet que pugis comprendre els seus sentiments és, de fet, la clau que t’enganxa en aquesta primera part del llibre, que tracta d’un problema que afecta a quasi tots els humans; la por a l’avorriment i la soledat. Veronika ja ho ha viscut tot, està avorrida i cansada d’una vida que no li aporta res i, mentre uns altres anirien en busca de noves aventures, ella decideix morir, la solució més ràpida i de ben segur, més efectiva.
Però tal i com ja he explicat, aquest principi espectacular i colpidor queda aigualit per una trama que intenta ser misteriosa i no ho aconsegueix i uns plantejaments filosòfics i ètics – els dels diferents pacients de Villete – que no resulten massa interessants.
Si Paulo Coelho hagués deixat morir Veronika quan ella ho intentà, de ben segur ens trobaríem davant un dels relats curts més bonics de la història.

“Ella es considerava una persona completament normal. Havia decidit morir per dues raons molt senzilles (...) La primera raó era que en la seva vida tota era igual i, un cop passada la joventut, tot és decadència, la vellesa comença a deixar marques irreversibles, arriben les malalties, els amics se’n van (...). La segona raó era més filosòfica: la Veronika llegia els diaris, mirava la televisió i estava al corrent del que passava al món. Tot anava malament i ella no podia fer res per solucionar aquella situació – cosa que li donava una sensació d’inutilitat total”

Poema d'Antonio Machado La Saeta

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Thu, 19 May 2005 17:11:00 +0000

Aprofito la llibertat d'aquest blog per posar un dels poemes que de petit em van impactar més. Recordo que la meva mare me'l va llegir un diumenge perquè havia trobat un llibre que feia anys que no trobava al despatx... jo al principi no el vaig entendre però després, quan la meva mare em va explicar tot el ritual de Setmana Santa i el què significa sobretot a Andalusía, no sé, però em vaig emocionar. A més, ma mare sap tocar la fibra i després em va posar la versió que Serrat va fer d'aquest poema.
Avui, amb una mica més de coneixement del tema, puc apreciar la bellesa d'aquest poema i com reflecteix el sentiment de la gent creient en aquesta època de l'any. I malgrat no ser creient, aprecio amb igual força la bellesa d'aquest poema...

La saeta

¡Oh, la saeta, el cantar
al Cristo de los gitanos,
siempre con sangre en las manos,
siempre por desenclavar!
¡Cantar del pueblo andaluz,
que todas las primaveras
anda pidiendo escaleras
para subir a la cruz!
¡Cantar de la tierra mía,
que echa flores
al Jesús de la agonía,
y es la fe de mis mayores!
¡Oh, no eres tú mi cantar!
¡No puedo cantar, ni quiero
a ese Jesús del madero,
sino al que anduvo en el mar

La venjança dels Sith

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Thu, 19 May 2005 16:29:00 +0000

Aquest escrit és del meu company de pis, en Carles Güell...Güell, pels amics. Falta una horeta perquè vagi a veure la Venjança dels Sith, el capítol III de la Guerra de les Galàxies i com que sé que és un fan de la saga li he demanat que m'escrigui les seves impressions pre-pel·lícula. En primer lloc, perquè vull saber què sent un star-wars maníac en el que anuncien com l'episodi clau de la sèrie de pel·lícules de Lucas. Crítica i pública han afirmat que és la millor pel·lícula de la primera triologia i que permet encaixar les peces d'aquest complicat puzzle que és el món d'Star Wars a la perfecció. Univers que, reconec sincerament, no he entès mai. Mentre alguns, com el meu company de pis, veuen per exemple la princesa Leia molt aventurera, jo sempre l'he vist com una noia maca, amb un mono blanc i dues ensaimades al cap per cabell. Per tot això, volia coneixer l'opinió d'en Carles

Tot preparat pel gran final. Fins i tot dies abans de l'estrena milers de mitòmans impacients feien cua per aconseguir les primeres entrades. Ara el temps d'espera ha acabat, i els fanàtics observen la minutera cada deu segons per veure quanta estona falta perquè s'obri el teló. Més de vint anys d'espera troben ara resposta. Havia merescut la pena aquesta travessia pel desert que ens ha encomanat Lucas?

L'últim motiu perquè els afeccionata s'apropen a veure "La venjança dels Sith" és per saber com acaba. És més, la línia cronològica que està en el nostre saber abasta fins vint anys més tard del que podem veure als cines a partir d'avui dia 19 de maig. Tampoc per gaudir d'uns efectes especials d'autèntic vertígen perquè les altres dues pel·lícules de la nova triolgoia, així com El senyor dels Anells, Gladiator o Harry Potter, ja ens han curat despants. L'interès va molt més enllà. Per aquells que realment van gaudir de petits amb la saga, saber com Anakin va caure sota l'ombra, contemplar el naixements de Luke i Leia o retrobar-se amb Chewbakka resultarà commovedor.

Falta poc. L'últim capítol de la saga promet no deixar indiferent a ningú. Permetrà als fanàtics reeenganxar-se a la pimrea triologia, sí es que ja de per sí no tenien prous motius, i és que Lucas, magnífic estratega tan en les galàxies (sic) com amb el merchandising, ja va treure a la venda l'edició retocada digitalment de les mítiques pel·lícules originals. Per la resta de la gent, potser resultarà un divorci definitiu tan amb aquesta surrealista història com amb el cine de ciència-ficció en general. A tots ells, que la Força els acompanyi.

Carles Güell

Fotografia de Yaratullah Monturiol; feminista islàmica

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Thu, 19 May 2005 16:16:00 +0000

Crònica de Sant Jordi

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Thu, 19 May 2005 09:27:00 +0000

El millor Sant Jordi del últims deu anys

El dia de Sant Jordi va caure en dissabte i, a més, molt lluminós. Aquests fets només podien voler dir dues coses a Girona: molta gent i moltes vendes. Però, per altra banda, això també va implicar rius de persones empentant-se per poder veure els llibres de les parades i que la Rambla i tot el centre de la ciutat, com passa sempre en diades assenyalades, quedés completament col·lapsada. Com que va caure en dissabte, la diada també va durar dos dies. El divendres va ser el Sant Jordi d’escoles i instituts, on es van celebrar els Jocs Florals i on, anticipant-se al 23 d’Abril, ja es van vendre moltes roses i llibres amb l’excusa del Viatge de final de curs. I el dissabte va ser el Sant Jordi de tothom, fins i tot aquells que l’havien celebrat el divendres van repetir, i el fet que fos un dia festiu es va traduir en un augment de possibles compradors. I les compres no van fallar, perquè es van vendre més de 40.000 llibres, la millor xifra dels darrers deu anys.

“La velocidad de la luz” de Javier Cercas, el llibre més venut

“La velocidad de la luz” del gironí Javier Cercas va ser el llibre més venut de la jornada seguit per Carlos Ruíz Zafón amb la seva novel·la ambientada a la Barcelona dels 40 “L’ombra del Vent”, que per quart any consecutiu aconsegueix situar-se al pòdium. Tampoc van fallar les vendes d’autors gironins com Maria Mercè Roca amb “Els temps difícils”, Josep Ma Terricabra i la seva col·lecció d’articles reunits a “Qüestió de criteri” o Núria Esponellà amb “La travessia”. Els llibres d’autors mediàtics, com cada any, van aconseguir conquistar a una part dels lectors i enguany els més venuts van ser la segona entrega de “Cuina per solters” d’Ismael Prados i “Minoria absoluta amb el tripartit”. Amb tot, l’èxit inesperat d’aquest Sant Jordi va ser “La sal de la vida” del nou papa, Benet XVI, que va exhaurir-se a tot Girona. En aquest Sant Jordi doncs, segons va afirmar la presidenta del Gremi de Llibreters a Girona, Maria Carme Ferrer, “la gent ha preferit els autors gironins per la gran qualitat literària de les seves obres”.
Indubtablement, el fet que pràcticament tots els autors gironins firmessin llibres a les parades de la Rambla també va ajudar augmentar les seves vendes. Així, es va poder veure Maria Mercé Roca i d’altres més mediàtics com el besalunenc Martí Gironell. Però va ser el gironí Martí Peraferrer, el popular Sàhara del Cor de la Ciutat, qui provablement va despertar més expectació, en especial entre les dones, i es van poder sentir comentaris com el de la Neus, de 19 anys, que explicava: “Caminava molt ràpid perquè ningú el parés i era igual de guapo que a la televisió”.
De parades, com cada any, n’hi va haver per tots els gustos. Des de les llibreries gironines de tota la vida com la Llibreria 22, la Carlemany o la Geli fins a les parades-propaganda de partits polítics com ERC, IC-V o CIU, on la portaveu gironina del partit Zoila Riera s’hi deixà caure a quarts de set de la tarda i va repartir uns quants caramels. També hi havien parades de tot tipus d’associacions com Intermón, Mares Doules (llibres per a les mares de criança), el club esportiu Geieg o la fundació Llar de l’Amistat, que té cura de gent amb paràlisis cerebral. Gemma, monitora de la fundació, explicà que “ells s’ho passen molt bé i ho viuen amb molta intensitat”. Corroborant l’afirmació, Dolors, discapacitada psíquica, va afirmar contenta: “Aquest any hem venut totes les roses abans de la una i hem anat a ajudar a gent d’altres parades”.

Pau i Aleix: “Venent roses hem triomfat molt i molt amb les noies”

Però com cada any, els protagonistes de la diada van ser, sens dubte, la gran multitud de gent que es va aplegar al centre de Girona per a complir el ritual anual. És a dir, comprar un llibre, una rosa, passar l'estona tafanejant, o en el cas d'alguns, treballant. Aquest Sant Jordi va agradar a quasi tothom, des dels llibreters que es fregaven les mans perquè el negoci anava sobre rodes fins a famílies senceres que, aprofitant que era un dia festiu, podien passejar, tot i alguns entrebancs, per la Rambla. Pels carrers de la ciutat s'hi va veure de tot; noiets ben arreglats a punt de regalar la rosa, adolescents felices exhibint la rosa rebuda, com la Marta, de 12 anys, que afirmava estar contenta perquè "el noi que m'agrada m'ha regalat una rosa". També nens petits al parc de Plaça Catalunya que jugaven aliens a tota la festa i homes i dones de la tercera edat, com la Marta i la Josefina, de 75 anys, que assegudes en un banc del carrer del Carme comentaven: "Fa un dia molt bonic però hi ha tanta gent que no ens atrevim a entrar a la Rambla" i ensenyaven orgulloses la rosa que el Casal Gent Gran els havia obsequiat. Pel què fa als treballadors dels comerços propers, les opinions eren molt diverses, mentre que flequers, pastissers i cambrers s’alegraven de la gran quantitat de clients, com a exemple, més de 30 persones feien cua al Pic Pic del Carrer Ballesteries a les sis de la tarda. D’altres establiments, com les botigues de roba o les perruqueries, es queixaven de la manca de compradors durant tot el dia. Johnny, perruquer de 20 anys, manifestava: “Fins i tot hem posat la música més alta perquè es senti des del carrer, però avui ningú es vol tallar el cabell”. El negoci perfecte, però, va ser per en Pau i l’Aleix, de 14 anys i pertinents a l’Agrupament Escolta Pare Claret, que explicaven sense vergonya: “Amb el grup portem venudes més de 600 roses i tenim uns mil euros de beneficis, a més, venent roses hem triomfat molt i molt amb les noies”.

Bailar en la oscuridad

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Wed, 11 May 2005 15:48:00 +0000

Bailar en la Oscuridad dirigida pel danés Lars Von Trier va estrenar-se l'any 2ooo i va guanyar multitud de premis, entre els quals destaca la Palma d'Or del Festival de Cannes.

La pel·lícula, protagonitzada per la cantant islandesa Björk i Catherine Denueve explica la història de Selma, una immigrant txeca que viu als Estats Units i a causa d'una malaltia degenerativa està pràcticament cega. Ella, però, fa tots els possibles per treballar i estalviar tot el que té perquè al seu fill no li passi el mateix i pugui ser operat. Per superar els mals moments, Selma converteix tot allò que l'entristeix en cançó i aquestes serveixen per allunyar-la de la dura realitat. Però quan el seu arrendetari l'acusa falsament de robatori, tot es precipita cap a un final tràgic...

Personalment, penso que aquesta pel·lícula és una autèntica obra d'art ja que aconsegueix no deixar-te indiferent, a diferència de les majoria de pel·lícules del Hollywood d'avui dia. A més, crec que està relatada amb una sensibilitat molt gran i els diàlegs i les cançons són espectaculars. Lars Von Trier, un dels ideòlegs del Dogma 95 amb la pel·lícula "Los idiotas", amb aquest film crec que es va superar i, malgrat ser un drama amb moltes similituds amb la seva pel·lícula "Rompiendo las olas", les cançons aporten un contrapunt agredolç que fan que la pel·lícula sigui dura però entranyable de veure. També cal destacar la gran actuació de Björk que va demostrar els seus grans dots d'actriu i la versatilitat de la seva veu, de fet, la pel·lícula li va valer el premi a millor interpretació femenina a Cannes. També s'ha de tenir en compte la interpretació de secundaris com Katherine Denueve o David Morse.

En conclusió, la pel·lícula és una perla del cinema actual i la recomano a tothom, ja que fotografia, música i actuacions s'uneixen de manera sublim. És molt maca i molt trista, però val la pena.

I've seen it all, I have seen the trees...

El perfil de Yaratullah Monturiol

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 06 May 2005 09:31:00 +0000

Yarataullah Monturiol: La lluita per la igualtat de la dona dins l’islam.

Yaratullah Monturiol és catalana i fa 22 anys es va convertir a l’Islam. Abans d’endinsar-se en l’islam, però, Monturiol va tenir una època de “rebel·lió radical envers el cristianisme” fruit de “l’obscurantisme de la religió en temps de Franco”. Més tard, aquesta catalana neta del famós inventor del submarí Narcís Monturiol es convertí en una “agnòstica fervent”. Yaratullah, nom que en àrab significa veïna d’Al·lah, va conèixer l’islam en un viatge a Algèria l’any 1983. Tot i que recorda que en un primer moment “no tenia cap interès de tipus religiós”, va ser “un home, un pare de família amb molta saviesa”, qui l’endinsà en les lectures de l’Alcorà. D’aquesta manera, Monturiol s’interessà espiritualment per la religió musulmana, i després d’un seguit “d’experiències a nivell espiritual i emocional molt intenses” durant un mes de Ramadà, s’adonà que l’islam li havia entrat “de cop”.
Avui dia, Yaratullah Monturiol és un dels pilars en la defensa de la no discriminació de la dona en el món islàmic. Monturiol, és un exemple més que feminisme i islamisme no són contradictoris, i per això defensa una “correcta interpretació de l’islam” ja que culpa “als musulmans més dogmàtics” de l’immobilisme de la seva religió. La catalana, però, també rebutja que tot sovint s’hagi de “justificar pel fet de ser islàmica”. És per aquest motiu, que possiblement Yaratullah és tan persuasiva al parlar de la seva religió, intentant sempre ressaltar-ne els millors elements.
Malgrat la forta convicció islàmica, Yaratullah no oblida les seves arrels, i és per això que al despatx de la Junta pots trobar-hi llibres del seu avi inventor. I és que l’habitació és una curiosa barreja de “multiculturalitat i mestissatge”, tal i com ella afirma, perquè també consta de llibres de l’Alcorà en 5 idiomes diferents. Tampoc hi falta un ordinador que duu com a salvapantalles “Halal”, el projecte de la Junta Islàmica que permetrà controlar que alguns aliments siguin tractats segons els ritus islàmics.
Yaratullah Monturiol, és doncs, al igual que d’altres predecessores seves com Nazira Zain al-Din, una dona que intenta que es respecti “la visió femenina de l’Alcorà”, on les dones no han de ser submises ni relegades a un segon terme ni “tradicionalment ni legalment”.

Entrevista a Yaratullah Monturiol en estil indirecte

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 06 May 2005 09:23:00 +0000

Yarataullah Monturiol, membre de la Junta Islàmica i participant de la UNESCO pel diàleg interreligiós

“D’un i de l’altre bàndol, la dona continua essent el cap de turc”

Yaratullah Monturiol és catalana i convertida a l’islam des de fa més de vint anys. El centre de reunió de la Junta Islàmica és un lloc molt senzill, de fet, és un habitatge familiar que alterna les dues funcions. Monturiol i el secretari de la Junta Islàmica Catalana, Abdennur Prado , després d’estirar una taula de fusta plegable ens fan passar a una petita habitació molt il·luminada on, després d’una espècie de joc de cadires (sic) on ningú aclareix on s’ha d’asseure, comencem l’entrevista.

“Espiritualment l’islam em va entrar de cop”

Monturiol vesteix de manera occidental i amb un yijab de color lila, mocador típicament islàmic, que li envolta el coll, potser l’únic tret que fa pensar-nos que aquesta catalana, neta de l’inventor del submarí Narcís Monturiol, el 1983 va conèixer l’islam per primera vegada, tot i afirmar que en aquella època “no tenia cap interès amb cap tipus de tema religiós”. Yaratullah, que en àrab vol dir veïna d’Al·lah, explica que el pas definitiu es produí en conèixer “un senyor amb molta pau interior” que l’afeccionà a llegir l’Alcorà. Al principi, però, Monturiol no n’estava massa convençuda: “Pensava que el tema de la dona era una mica problemàtic, que per un home ser musulmà sí, però per a una dona...”. Aquest fet no li va impedir continuar estudiant el llibre sagrat fins que un dia “espiritualment l’islam em va entrar de cop”. “La meva naturalesa s’identificava amb aquesta forma d’expressió islàmica, a nivell fins i tot estètic”, afegeix Monturiol.

Sectors feministes musulmans segueixen les interpretacions masclistes perquè “les consideren més ortodoxes”

Yaratullah és feminista convençuda i, per aquest motiu, des de la Junta Islàmica organitza xerrades, conferències i “tot el que estigui al nostre abast” malgrat admetre que “és molt poc tenint en compte la problemàtica”. Una de les xerrades més rellevants va ser el Congrés de la Dona de Córdoba, on presentà la seva ponència, i d’on explica que les conclusions extretes “han quedat pendents fins avui”. Per aquest motiu, Yaratullah afirma: “La complexitat i la diversitat dins l’Islam és fascinant però estem en un moment polèmic i difícil que ens obliga a intentar trobar una sortida”. “Tothom està molt asfixiat”, conclou la membre de la Junta Islàmica.
En relació a la dona, Monturiol admet que “dins l’islam està patint una situació de discriminació” causada per una fort “immobilisme que ha durat segles”. La conferenciant, però, explica que “paradoxalment” fou la religió qui les alliberà “14 segles enrere”. Yaratullah, doncs, no culpa la religió de la situació de la dona sinó “la interpretació del llibre sagrat que fan els més dogmàtics” i el fet que, contradictòriament, sectors feministes musulmans segueixin aquests interpretacions perquè “les consideren més ortodoxes”. D’aquesta manera, la membre de la Junta Islàmica manifesta: “L’islam no és així, alguns musulmans han fet que sigui així”.

En relació a la xenofòbia envers els musulmans, Yaratullah culpa als mitjans de comunicació i expressa: “La societat no veu el món islàmic, sinó el que li diuen del món islàmic els mitjans de comunicació”. Amb tot, la feminista islàmica afirma que els mass media també donen una imatge negativa de la dona perquè “és útil per a determinades campanyes usar aquesta imatge o tòpic” i recorda la polèmica a l’Afganistan de la dona i la burka. Finalment, Monturiol afirma taxativament: “D’un bàndol i de l’altre, la dona continua essent el cap de turc”. I apunta que, per altra banda, els musulmans “també tenen una visió d’occident que no els és gens simpàtica”.

Segons Yaratullah, l’11-S i l-11-M “només va intensificar una línia de xenofòbia que ja s’estava traçant” provocant que es confonguin els termes islamisme i integrisme islàmic. “Islamisme pot ser qualsevol persona que reivindiqui els drets dels musulmans – explica Monturiol – I el terme aquest ja té unes connotacions pejorative”. “Fins que no es demostri el contrari, sembla que el musulmà ja és culpable”, sentencia la membre de la Junta Islàmica. Malgrat aquesta afirmació, Yaratullah creu que augmentarà el nombre de cristians convertits a l’islam perquè totes les societats avancen de manera “inevitable” cap a la “multiculturalitat i el mestissatge”. “O s’assumeix això, o és quan sorgiran conflictes i problemes”, sosté Monturiol.

Yaratullah Monturiol considera que per solucionar aquests conflictes “en primer lloc l’Estat ha de respectar les seves pròpies lleis”. “Les lleis que ens protegeixen no s’estan aplicant, i cada cop que els musulmans qüestionem el tema se’ns critica molt”, denuncia Monturiol. I argumenta: “Els dos pilars de la llibertat: l’aconfessionalitat i la igualtat jurídica i no discriminació per religió no es compleixen”. A més, la feminista islàmica també destaca la posició avantatjada de l’Església Catòlica, que està “mantinguda econòmica per l’Estat amb molts, molts de calers”.

Monturiol afirma: “L’església té molta por a l’islam”

Monturiol, però, assenyala que el PSOE al govern ha provocat “un petit canvi” gràcies a la creació de la fundació Pluralismo i Convivencia, dotada amb tres milions d’euros per a la religió islàmica, jueva i protestant. Monturio també s’alegra que Aznar ja no sigui al poder perquè “ell i els seus col·legues internacionals juguen a nivells força perillosos d’islamofòbia, que provoca el xoc entre civilitzacions”. Respecte al creixent odi envers els musulmans, Yaratullah expressa: “Hi ha molta islamofòbia i es fomenta amb tota tranquil·litat, i el problema rau en l’educació”.
Monturiol prefereix mantenir-se “al marge” i no opinar sobre el nou Papa, Joseph Ratzinguer. Tot i això, comenta: “Jo respecto molt els cristians de base, que moltes vegades es senten allunyats de la parafernàlia de la cúpula”. Per Monturiol, la diferència entre l’islam i el catolicisme és clar: “La relació entre Déu i tu és completament directa amb l’islam, no hi ha interlocutors i això és molt atractiu”. Per tots aquests motius, “l’Església té molta por de l’islam”, sentencia la feminista islàmica.

Entrevista a Yaratullah Monturiol, membre de la Junta Islàmica.

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Fri, 06 May 2005 09:07:00 +0000

Yaratullah Monturiol, membre de la Junta Islàmica i participant a la Unesco pel diàleg interreligiós

“D’un bàndol i de l’altre, la dona continua essent el cap de turc”

Yaratullah Monturiol és membre de la Junta Islàmica Catalana, una associació creada per cristians convertits a l’islam. Monturiol, convertida des de fa 22 anys després d’un viatge a Algèria que l’endinsà en l’islam, des de l’associació lluita per la igualtat de gèneres dins la societat islàmica a través de conferències, congressos i projectes a nivell nacional i internacional.

Quina valoració fa de l’últim Congrés de la Dona, on hi presentà la seva ponència, celebrat a Córdoba el desembre de 2003?
Les conclusions extretes han quedat pendents fins avui. No hi ha res solucionat, ni molt menys. Però el debat intern es va intensificant i això genera moltes tensions i que la situació a nivell intern dels musulmans sigui bastant polèmica. La complexitat i la diversitat dins l’Islam és fascinant però estem en un moment polèmic i difícil que ens obliga a intentar trobar una sortida, perquè tothom està molt asfixiat.

Una d’aquestes polèmiques és les diferents interpretacions que es fa de l’Alcorà?
L’Alcorà no és tan polèmic com han venut a la societat occidental. Es considera l’Alcorà com un llibre de males conductes, i això és una mentida total. Però el problema és que els comentaris més famosos són quasi sempre comentaris fets per homes i en un ambient i context social molt concrets. Ara el que s’està fomentant arreu del món és aquesta lectura femenina de l’Alcorà A més, dins l’Islam tenim un segon element de contradicció; alguns sectors feministes fan més cas a les interpretacions masclistes, perquè la consideren més ortodoxa. També és lògic que dins d’un ambient determinat, i quan no es té accés a la lectura o el coneixement del Corà, la població cregui als més dogmàtics, a la gent poderosa i que imposa.

I a causa d’aquestes interpretacions dels més dogmàtics, la dona es troba discriminada?
Sí, dins l’Islam la dona està patint ara una situació de discriminació, en general. És una paradoxa més, ja que l’argument de les musulmanes és: “Fa 14 segles les dones musulmanes van ser alliberades per la religió”. Dins l’Islam hi ha hagut immobilisme durant segles que ens han portat a aquest masclisme.

Occidentalment, també es critiquen molts costums, com per exemple que la dona no pugui sortir de casa...
El concepte que tenim aquí de sortir com a qüestió d’alliberació allà aquest concepte tradicionalment era el contrari: qui sortia a treballar era la dona pobra, i ho feia amb tota llibertat, la rica es quedava a casa. Els occidentals mirem els seus costums i els interpreten malament... i ells també tenen una visió d’occident que no els hi és gens simpàtica.

Més enllà dels tòpics, com veu la societat espanyola el món islàmic?
La societat no veu el món islàmic, sinó el que li diuen del món islàmic els mitjans de comunicació. I els mitjans de comunicació només escullen coses negatives del nostre món. En un món tan ampli poden passar moltes coses, positives i negatives.

I considera que també interessa als mass media fomentar aquesta imatge negativa de la situació de la dona?
Sí, és útil de vegades per determinades campanyes usar aquesta imatge o tòpic. S’ha emprat la imatge de la dona musulmana en aquest sentit, recordo a l’Afganistán tot el tema de la burka, etc. Tant d’un bàndol com altre, la dona continua essent el cap de turc.

L’11-S i l’11-M, com van canviar les coses?
Va intensificar una línia de xenofòbia que ja s’estava traçant. La crispació potser es va fomentar.

Es confon islamisme amb integrisme?
Sí, sembla que fins que no es demostra el contrari el musulmà ja és culpable.

Què podria fer l’Estat per fomentar la igualtat entre religions?
En primer lloc, respectar les seves pròpies lleis. Perquè les que ens afavoreixen no s’estan aplicant, i cada cop que els musulmans qüestionem el tema se’ns critica molt Els dos pilars de la llibertat religiosa segons la Constitució Espanyola són: l’aconfessionalitat de l’Estat i la igualtat jurídica i no discriminació dels ciutadans per la seva religió, i no es compleixen.

Amb el PSOE al govern, s’ha produït algun canvi?
Hi ha un petit canvi perquè han creat la fundació Pluralismo i Convivéncia, que han dotat de tres milions d’euros per a la religió jueva, protestant i musulmana. Tot i que no és res comparat amb els diners que s’endú l’església catòlica.

Alguna diferència amb l’anterior govern?
L’Aznar al poder implicava grans diferències. Ells i els seus col·legues internacionals treballen a nivells força perillosos d’islamofòbia i estan provocant el xoc de les civilitzacions. La gent que defensa aquesta teories i tenen la completa impunitat de dir-les em sembla extremadament perillós.

Finalment, quin sentiment creus que desperta a l’església catòlica l’Islam?
L’Església té molta por de l’Islam, perquè si el coneixes, t’adones que té coses molt atractives, sobretot per la gent que vol alliberar-se. Alliberar-se de la jerarquització, de reduir la fe a un aparell administratiu. En canvi, a l’Islam tens una relació de completa llibertat. La relació entre Déu i tu és completament directa, no hi ha interlocutors i això és molt atractiu.

La meva opinió sobre el vídeo de la FAES

noreply@blogger.com (Marti Quintana) — Tue, 26 Apr 2005 12:21:00 +0000

Hola! Avui a classe hem mirat "l'esplèndid" vídeo de les FAES, aquell on es defensa la postura del PP davant els atemptats de l'11 de Març i expliquen, a la seva manera, el com i el perquè de les seves actuacions anteriors i posteriors a l'atemptat.

Des del blog vull explicar que ja n'havia sentit a parlar, i que ha complert amb les meves expectatives (des)agradablament.

Però més enllà de l'actitud política que jo pugui mantenir i del meu complet desacord amb la Guerra d'Irak i la participació d'Espanya a aquesta, m'agradaria analitzar alguns dels punts d'aquest video.

En primer lloc, el video és un element propagandístic molt potent per a l'ala dreta més dura del PP i va dirigit a dos sectors: als propis votants del PP que amb aquest video poden reafirmar les seves idees i conviccions, i també a possibles ex-votants o indecisos que desconeixen el tema i que, arran d'aquest video, decantin el seu vot cap al PP.

A més, és curiós com en el muntatge només apareixen declaracions de polítics de l'oposició com Zapatero o Ibarretxe. Les cites són extretes d'un llarg discurs i són frases curtes que, manipulades i retallades al seu gust, poden ser aplicades pels propis interessos de la FAES. Això, tot i que es veu com un exemple clar de manipulació, ajuda a la gent afine a la FAES a corroborar les seves opinions respecte l'atemptat. És a dir, com que no volen mirar més enllà es conformen amb el que volen sentir; els polítics que no poden veure donant la raó al PP.

En segon lloc, els mitjans de comunicació també resulten fortament atacats en aquest video. Associen la premsa de dretes com l'ABC, El Mundo o La Razón amb la "veritat" i, en canvi, critiquen el diari "El País" i la Cadena Ser, tot i que de manera indirecta, i els relacionen amb els grups "d'esquerra i anti-sistema" , tal i com ells diuen.

També es critica fortament l'enviament de missatges duranta la Jornada de Reflexió i acusen al PSOE de potenciar-la.

I el que em sembla més exagerat, divideixen la gent que es va manifestar al carrer en: els qui es van manifestar en contra el terrorisme i els qui van sortir al carrer per, aprofitant la catàstrofe, fer que el govern que estava al poder perdés les eleccions.

En fi, són un seguit d'imatges i sons que aconsegueixen donar el punt de vista de la FAES, que té com a presiden honorífic a José María Aznar, dels fets. Evidentment, tampoc s'han de seguir a la perfecció els videos o les informacions que els mass media d'esquerres van donar. I en aquest sentit, aquest video pot servir com a contrapunt. Malgrat això, crec que la seva capacitat de manipulació és excessiva i, a més, no informa, només es limita a reproduir allò que els seus militants volen sentir.

En certa manera, em recorda aquell documental d'en Colin Mackenzie en què s'agafaven tot de fonts; bibliogràfies, declaracions i d'altres elements, i es creava un documental fals però tan realista que ens va fer creure a quasi TOTS que a una petita illa de Nova Zelanda s'havia inventat el cinema.

La capacitat de manipulació humana és molt gran, i l'home és confiat per naturalesa, i creu el que se li explica. I la propaganda juga amb això.

A mi el que em sembla més denigrant és que aquí no s'està fent propaganda d' un nou xampú o l'última fragància d'una estrella de música, s'està parlant de 192 morts i els seus familiars. I per tant, s'ha de buscar donar una informació contrastada i, per sobre de tot, t'has d'acostar a la veritat.